Què hauria passat si…?

Després de l’espera prudent que ens vam imposar en conèixer la notícia que a la ciutat de Barcelona un adolescent de 13 anys havia causat la mort del seu professor disparant-lo amb una ballesta, a més de ferir uns companys seus i dos professors més, com a ciutadans, com a professionals de la salut mental i com a membres de la PSM volem posar a disposició de qui encara no els hagi llegit dos articles escrits pels nostres col·legues de SEPYPNA-AEN i la Societat Catalana de Teràpia Familiar, així com de Ricard Aymerich, mestre i psicòleg, membre de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya, que subscrivim en el seu contingut i per la seva finor d’esperit.

Reiterem públicament el nostre respecte a la persona del professor mort, al noi que –costa dir-ho– el va matar, així com als seus familiars, companys i amics, a qui desitgem que els arribi el nostre més profund condol i solidaritat, i que tinguin durant tot el temps que sigui necessari l’acompanyament humà i professional que ben segur requereix refer-se d’uns fets tan extremadament complexos i dolorosos.

En compliment de les nostres responsabilitats professionals, volem complementar els escrits dels nostres col·legues amb algunes consideracions sorgides de la nostra pròpia reflexió sobre les difícils condicions en què s’està duent a terme actualment tant la tasca educativa a les escoles com l’assistència pública a la salut mental. Pensem que és lícit i necessari preguntar-nos fins quin punt hauria estat possible un fet tan greu com aquest si les condicions de l’entorn general no estiguessin sotmeses al grau de degradació progressiva del qual tots som diàriament testimonis.

Només que mirem de debò, sense deixar-nos endur per la paràlisi enlluernadora de l’aparent “normalitat” amb què sembla que tot funciona al nostre entorn, veiem que l’escola (tots els professors i professores que integren la “comunitat educativa”, aquest conjunt de professionals tan sovint desautoritzat i menyspreat) està sola. I les famílies també: els pares i mares han de donar seguretat i criteris d’orientació als fills immersos en un món altament confús i desequilibrat. I els infants i adolescents es troben en la difícil situació d’haver de créixer aclaparats pel pes d’un munt d’estímuls que no necessiten, i al mateix temps mancats massa sovint de les certeses emocionals més elementals, és a dir massa sols.

Com ens podem sentir arrelats a la vida, si estem constantment requerits per estímuls i exigències que ens aparten de nosaltres mateixos? Es necessita temps per aprendre a conèixer la vida, a gaudir-la (primer criteri de salut mental) i a respectar-la.

Una primera baula a refermar: salut mental i educació han d’anar juntes, no es poden separar. Per definició, considerem els psiquiatres i psicòlegs com a professionals de la salut mental. Però en realitat també ho són els treballadors socials, els infermers i infermeres, els educadors socials i, per descomptat, els mestres. I en el terreny emocional, per damunt de tot, els pares i mares són grans agents de salut mental. No hi pot haver bona salut mental sense una bona educació integral. I, recíprocament, els professionals de la salut mental hem de contribuir a l’educació transmetent allò que sabem sobre el funcionament mental, emocional i relacional de les persones.

Des d’un punt de vista professional (i interprofessional), difícilment podrem fer prevenció, si no tenim dotació de temps i nombre de professionals suficients per tal:

  • Que uns equips educatius estables i suficients (on es cobreixin les baixes des del primer dia, on els orientadors i els EAPS tinguin la disponibilitat necessària) puguin intercanviar impressions i informacions sobre els nois i parlar d’allò que és humanament important, i no tan sols de rendiment en termes de notes i avaluacions.
  • Que els professionals d’atenció en salut mental externs i els professionals dels centres educatius disposin de temps per coordinar-se en casos concrets.
  • Que els professionals de l’educació i els de salut mental no quedin col·lapsats per les innombrables tasques burocràtiques que ara ocupen bona part del seu temps.
  • Que els professionals de salut mental puguin fer una bona assistència, adequada a cada cas, amb la freqüència de visites que calgui.

Hi ha molts elements per millorar en la xarxa educativa i assistencial actual. Ni la dotació de temps ni en recursos humans (professionals) són temes menors en la (re)construcció d’una xarxa realment educativa, assistencial i preventiva. Els professionals necessiten temps per coordinar-se entre si i per tenir cura de la qualitat del seu treball (a través d’eines com les supervisions o altres espais de reflexió conjunta com els grups Balint, o altres).

En aquesta línia de coordinació i reflexió conjunta s’inscrivia, precisament l’Equip de Prevenció i Atenció al Risc de Psicosi (EAPPP) que va estar en funcionament des de 2005 fins 2011 justament en el barri on està situat l’IES Joan Fuster, on van esdevenir els fets que ens ocupen. Des d’una òptica integradora i amb una visió comunitària, aquest servei no hospitalari feia tasques preventives i de detecció precoç en tres barris d’aquella zona: inter-consultes amb serveis sanitaris, pedagògics i socials, atenció domiciliària i, dins dels IES, tallers de sensibilització a la salut mental. Aquests tallers tenien com a finalitat parlar dels problemes de salut mental en general, no directament de psicosi. Amb tècniques de dinàmica grupal els alumnes parlaven lliurament i podien expressar dubtes i assenyalar situacions preocupants en ells mateixos, en companys i familiars. És una tècnica similar a la dels nutricionistes que, a més de millorar la salut alimentària, donen eines per prevenir l’anorèxia mental. Eren tant sols dues hores recolzant l’espai grupal de tutoria dels alumnes.

Davant dels fets esdevinguts s’obren una sèrie d’interrogants:

  • Serveis com aquest, s’haurien de tancar o de potenciar?
  • Hauria passat el mateix, si les condicions de suport a les famílies i les condicions de treball a l’escola i als diversos serveis assistencials fossin actualment unes altres?
  • I què passaria si reconeguéssim la importància de les condicions de vida en l’equilibri i el comportament de les persones?
  • Els mitjans de comunicació, l’opinió pública en general i, el que és més greu, la mateixa Consellera d’Educació, caurien igualment en la simplificació (tranquil·litzadora però reduccionista i estigmatizadora) d’atribuir tota la responsabilitat d’aquest fets a la malaltia mental del noi, qualificant la seva malaurada conducta “d’atac psicòtic”, com si el desequilibri mental fos el resultat d’una peça mecànica defectuosa i no d’un conjunt extremadament complex de circumstàncies?

És hora que tots junts ens preguntem en profunditat:

Què els manca als nostres infants i adolescents? Què els sobra? Què ens estan dient amb els seus comportaments? Què significa educar nens i adolescents, ara en ple 2015, com a mares, com a pares, com a mestres, i en les actuals circumstancies socio-polítiques i econòmiques? Quina mena de suport necessiten les mares i els pares per tal que la família que han format més que ser un receptacle i un reproductor de les tensions socials esdevingui un nucli potent de sanació per totes les generacions que la integren? Com podem ajudar a restituir la dignitat de la professió dels mestres i escoltar de debò tot allò que ells tenen a dir respecte de l’escola, com a element vertebrador entre el microcosmos de les famílies i la macro-societat?

Sens dubte, cadascun de nosaltres té algun grau de responsabilitat i també pot aportar alguna resposta.

 Núria Mata i VinyetsPaloma Azpilicueta, Montserrat Martínez GobernLeticia Escario i Claudia Vásquez,  membres de la PSM


Enllaços als articles citats:

Fernando González Serrano, President de la Sociedad Española de Psiquiatría y Psicoterapia del Niño y del Adolescente – Asociación Española de Neuropsiquiatría (SEPYPNA-AEN): Por una mejor atención a la salud mental de los niños y adolescentes

Javier Ortega Allué, President de la Societat Catalana de Teràpia Familiar (SCTF): Casi un niño

Ricard Aymerich, mestre i psicòleg, membre de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya: Una abraçada i el monstre torna a ser un nen